D'aquí uns 4.000 anys, al costat d'una ampolla de cervesa buida, quan els arqueòlegs remoguin la fina sorra (o la cendra?) que cobrirà les restes de la nostra civilització, amb tota seguretat descobriran amb estupor que ja de ben antuvi es construïen piràmides.

Els futurs arqueòlegs i científics es meravellaran de la complexitat tècnica, de la quantitat de recursos, de coneixements i de sacrificis personals que van ser requerits a una societat per poder construir aquestes immenses piràmides. Però, a diferència dels arqueòlegs actuals que analitzen les restes de l'antic imperi egipci, no estaran davant d'unes piràmides de pedra sinó davant d'unes piràmides financeres.

És evident que els ciments sobre els que hem construït l'estructura de la nostra societat, no són tant sòlids coms els que van emprar els antics habitants de la ribera del Nil. Les esquerdes que van aparèixer l'any passat en les nostres cases occidentals no representaven una "suau desacceleració" com deia el ministre Solbes, sinó que eren el símptoma de que alguna cosa no s'havia calculat bé a l'hora de dissenyar la construcció.

Els casos Madoff, Lehman Brothers i la versió espanyola (basada en el totxo) de Caja Castilla-La Mancha no són més que mostres del que som capaços de crear amb les eines de què disposem avui dia. Està clar que es pot enganyar a tothom per algun temps, o es pot enganyar a alguns tot el temps però el que no es pot és enganyar a tothom tot el temps.

Almenys, a Europa, tenim cert avantatge sobre els Estats Units. Aquí ja tenim la cultura d'uns Estats amb un paper actiu en l'economia dels països, més intervencionistes, a diferència del model americà, més lligat a la cultura anglosaxona liberal basada en el "laissez-faire". No vull dir que a Europa el pronòstic sigui més optimista, però si més no, no estem en la contradicció d"actuar en contra dels nostres principis.

I arribem al punt més important. S'enfonsa la piràmide: què fem? La deixem enfonsar en la sorra del desert amb totes les seves mòmies a dintre?, l'apuntalem?, tornem a construir una altra de més gran? Si el problema és estructural és evident que tard o d'hora haurem de canviar d'arrel. Però fem el que fem, és absolutament imprescindible valorar i sobretot explicar els costos de les nostres decisions. El cost de la intervenció pública ha de ser ben valorat i explicat de la mateixa manera que s'ha d'explicar i valorar el cost de la no intervenció. Per exemple, ja sabem que ens costarà salvar la Caja Castilla La Mancha: 9.000 milions d'euros. Però, i no salvar-la? Quant costaria? No es podria finançar amb els beneficis de la resta d'entitats financeres? És imprescindible donar resposta a aquestes preguntes perquè tard o d'hora ho acabarem pagant nosaltres i els nostres descendents arqueòlegs.

Xavier Martínez
Economista